Hui el meu desdejuni ha sigut café amb llàgrimes. Com tots els dies m’alce d’hora, i acompanye el desdejuni amb les notícies fresques del matí. Un titular comú, que acapara portades i noticiaris televisius, capta la meua atenció: el plor i les llàgrimes de Julio que amarguen el meu café, entelant el despertar del nou dia.
Julio García, un madrileny conductor d’autobús, amb 30 anys d’experiència en el sector del transport, vessa llàgrimes de desesperació i ràbia, perquè la seua empresa i la dels seus quatre germans, es va a pic després de set mesos de pandèmia que ha paralitzat la seua vida i els seus autobusos.
Julio de 60 anys, que també va contraure el coronavirus a mitjan març i va estar ingressat en Ifema, no plora només per ell, també ho fa pels deu treballadors que té en ERTE, i les dèsset famílies en nòmina, l’economia i el benestar de la qual perillen des de hui.
Malament comence el dia: trist per les llàgrimes de Julio i pitjor em pose quan llig les notícies sobre els nous Pressupostos Generals de l’Estat per a 2021, presentats impecablement en pantalla, en format lliure i digital, pel President i Vicepresident Segon del Govern de Coalició d’Espanya. Uns pressupostos “molt socials”, encara que generen un dèficit públic per al pròxim exercici de 7,7% del PIB, amb un desemborsament públic de 383.542 milions d’euros.
Un 33% per damunt del pressupost de 2020, que suposa un augment rècord de la despesa pública, que s’aconseguirà, en primer lloc gràcies als fons europeus que arribaran in extremis a Espanya en contra de la voluntat d’altres països de la UE que no ens consideraven mereixedors d’ells per incompetents gestors, i en segon lloc, segons la Ministra d’Hisenda, per uns “retocs” en la recaptació d’impostos “als quals més tenen”
A Julio García, segur que li grinyolarà això de “retocs en impostos”, manera fina de dir que es pujaran els mateixos, i quan aprofundisca en la lletra xicoteta del flamant llibre groc que van presentar molt televisivament correctes el President d’Espanya, el Vicepresident i la Ministra d’Hisenda, segur que s’esfondrarà, i s’afonarà més si cap, perquè comprovarà que aquests pressupostos “tan socials” no ho són tant, ni per a ell ni per a cap dels seus treballadors, ja que no contemplen ni la protecció fiscal, ni la contenció tributària davant la crisi per a la seua xicoteta i veterana empresa d’autobusos, que dona treball a dèsset famílies.
Uns pressupostos que graven i penalitzen a autònoms, emprenedors i PIMES, i que no contemplen res del que entre llàgrimes demanava en televisió i premsa Julio el conductor, que ací transcric textualment: “Per a salvar-nos el govern podria paralitzar temporalment tots els pagaments que hem de fer, l’impost de societats, l’impost d’activitats econòmiques, el de tracció mecànica, la Seguretat Social dels ERTES, Hem de plorar i fer pena en esta vida perquè ens facen cas? Som patètics”
És molt difícil entendre, i segur que a Juliol i als treballadors de la seua empresa i les seues famílies també li costa, que Espanya siga l’única gran potència europea que aposta per pujar els impostos en aquests moments de gran crisi sociosanitària i econòmica mundial.
Davant l’actual escenari econòmic i pressupostari en el qual el govern de coalició progressista ha deixat al nostre país, segur que a Julio i a molts espanyols més, els agradaria que com en altres estats europeus, es penalitzara tributàriament menys i es protegira fiscalment més a l’emprenedor i al teixit empresarial productiu, generadors d’ocupació.
Els contribuents esperen uns serveis públics de qualitat i equitatius, però que siguen assenyats, el cost dels quals s’adapte a les necessitats reals de la població, no megalomaniács, amb governs que siguen eficients i no sols eficaços, que siguen minuciosos en el control de la despesa, i que generen un compte de resultats sense entrar en dèficit públic com el previst per al nostre país en 2021 del 7,7% del qual ens costarà eixir molts anys, a base de nous préstecs i endeutaments a tercers.
Enveja i pena li donarà a Julio, i a molts altres emprenedors, mirar el tracte fiscal i tributari en altres països europeus a menudes empreses com la seua, com per exemple a Grècia on el govern eliminarà l’IVA fins a març de 2021, o als Països Baixos que baixen l’IRPF, o a Portugal que baixa el preu de la llum i reduiran 6.000 milions d’euros en impostos a empreses, eximint l’Impost de Societats als sectors més afectats, o a Regne Unit que baixarà l’IVA del 21 al 5% en productes de primera necessitat i aliments, o a Itàlia amb exempció d’impostos locals i baixada dels tipus de l’IVA, o a Alemanya amb baixada de l’IVA, desgravament per fills, ajudes a PIMES i a les famílies, o la veïna França que ha decretat un ajornament de 20.000 milions d’euros a aquelles empreses destinades a la producció, eximint-les així de pagar impostos.
Però el que ja satisfà la paciència de Julio, la de molts espanyols i per descomptat també la meua, la qual cosa seca les llàgrimes d’este conductor d’autobusos de 60 anys i transforma el seu plor en ràbia, és la burla dels nostres governants en incloure en estos pressupostos tan “socials” la pujada del 0.9% dels seus sous.
El President d’Espanya, els seus quatre Vicepresidents/as i els seus 18 Ministres/as, els mateixos que han acordat no rebaixar les càrregues fiscals de professionals per compte propi i d’empreses, aquests que coincideixen a aplicar un “retocat” augment d’impostos als espanyols, ni tan sols han pensat a congelar els seus sous com a mesura solidària amb els més necessitats, sinó que ingressaran un 0,9% més en les seues nòmines del 2021, unes nòmines que a principis d’aquest any 2020 ja van augmentar un 2% malgrat no haver-hi Pressuposats aprovats i seguir amb els de 2018 prorrogats.
Què pensaran d’aquest increment salarial en les llargues cues dels bancs d’aliments, o els treballadors en ERTE que porten mesos sense cobrar, o el més d’un milió de persones que han sol·licitat el tan publicitat ingrés mínim vital?
L’obligació moral de qualsevol governant és predicar amb l’exemple, en aquest cas fer-lo amb l’exemple de l’austeritat i no pujar ni un cèntim el seu sou. Això hauria sigut el correcte i exemplar, però han fet tot el contrari, han tornat a complir amb la tirana frase de “feix el que jo diga, però no el que jo faça”. Deplorable.
Amb els nous pressupostos, el nostre President cobrarà 85.608,72 euros anuals, la qual cosa suposa un increment de 763,5 euros més, el nostre Vicepresident Segon del Govern 80.463,96 euros anuals que suposa un sou mensual de 6.705,33 euros bruts, el mateix que les tres Vicepresidentes, i per part seua, cadascun dels Ministres del Govern de coalició veuran augmentat el seu salari anual a 75.531,84 euros bruts, la qual cosa suposa un sou mensual de 6.294,32 euros.
Així és com els nostres governants responen a les llàgrimes de Julio. A més d’un li semblarà que s’estan rient del seu plor.
Enrique S. Ballester Llopis
Metge d’urgències de l’Hospital de la Ribera
