La tercera ona del tsunami Covid al nostre país, amb prop de 2.400.000 contagis, a un ritme de més de 35.000 contagis per dia i més de 53.800 defuncions (80.000 morts segons l’INE), és una trista realitat que sembla no espantar a la població.
Centres de salut col·lapsats, hospitals desbordats i UCIs sense llits són impactants imatges que veiem tots els dies en els mitjans de comunicació, i en el següent pla estarrufa la pell contemplar aberrants festes diürnes o nocturnes en discoteques, carrers o cases particulars, terrasses repletes amb gent sense màscara en animada xarrada a mig metre de distància compartint tapeo, o grans centres comercials abarrotats com en un Black Friday.
I encara esperem que s’aplane la corba?
La consciència social no està prou sensibilitzada davant tantes llàgrimes i morts. Sembla que només la vacuna siga la salvació per a alliberar-nos del letal virus i aconseguir l’anhelada immunitat de “ramat” (ull amb la paraula perquè a vegades ho semblem)
Oblidem que la millor vacuna contra la pandèmia és precisament no oblidar, no recordar-nos d’aquells dies tancats a casa, amb majors i xiquets amuntegats en habitacions i balcons dibuixant arcs de Sant Martí, i com a vàlvula de fuita els aplaudiments i cantics a les 8 de la vesprada. Que trist i indignant és comprovar la irresponsable amnèsia d’alguns, que anul·la el seny i posa en perill a molts.
Per a agreujar la situació assistim diàriament a l’esperpèntica guerra política, amb acusacions creuades entre partits del govern i oposició, o entre autonomies i govern del mateix signe polític, que s’acusen mútuament per a eximir-se de culpabilitats. Però l’evidència diària de xifres d’infectats i morts demostra que el sistema sanitari ha col·lapsat, amb unes infraestructures insuficients o antiquades, mitjans materials obsolets o inexistents, una gestió de crisi canviant, precipitada i amb una resposta lenta i descoordinada entre govern i autonomies. I de nou tornen les acusacions que els anteriors governs són els culpables de l’actual situació perquè no van invertir en sanitat pública, perquè van retallar serveis, o perquè només van fer costat a la sanitat privada. Aquest repetit discurs està més que desgastat, perquè ha canviat el signe polític dels governants de torn, han passat els anys i seguim amb els mateixos problemes i manques.
Un altre fonamental i creixent problema, i que agreuja més la situació, és el dels professionals sanitaris. Oblidats, desmotivats, maltractats per l’administració que segueix sense reconéixer els seus esforços per mantindre una sanitat digna i de qualitat amb el seu treball 365 dies a l’any. Però els sanitaris comencen a claudicar davant la desbordant pressió assistencial, i jornades interminables on apunten llàgrimes d’impotència davant tantes desgràcies i morts, algunes d’elles evitables.
Ja va sent hora que l’actual co-govern, sense escudar-se en la culpabilitat dels seus antecessors, prenga bona nota i comence a resoldre el major problema actual del sistema sanitari, els seus exhaustos professionals, que també s’infecten i moren, i esperen una resposta a les seues assenyades demandes per part dels seus governants.
I quant a la xarxa assistencial, si els actuals recursos públics són insuficients per a donar resposta adequada a l’actual col·lapse del sistema sanitari, seria molt encertat i intel·ligent per part del govern que oblidara les ja desfasades crítiques a la sanitat privada, i utilitze i coordine tots els recursos disponibles públics i privats per a acabar amb la major crisi sanitària nacional i mundial.
Però en la meua modesta opinió hi ha alguna cosa que està fallant estrepitosament en aquesta guerra contra el virus: La falta d’un comandament únic que planifique l’estratègia general de combat, que dimensione els recursos a distribuir segons les necessitats de cada territori, que els pose a la disposició de cadascun d’ells perquè els utilitzen segons la planificació general i que mesure els resultats a nivell de salut autonòmica i estatal, per a redistribuir nous recursos.
La planificació i coordinació de cada batalla ha de ser única, perquè en aquesta guerra no pot haver-hi dèsset caps, amb diferents estratègies d’atac, per a véncer al mateix enemic.
Enrique Ballester Llopis
Metge d’Urgències de l’Hospital de la Ribera