Els equips de Parasitologia Sanitària de Farmàcia i Fisiologia de Medicina de la Universitat de València, en col·laboració amb personal investigador de la Universitat de Salamanca, han obert la porta a previndre els riscos neurològics de la fasciolosi humana, una malaltia emergent que pot provocar la mort i afecta especialment la infància
La fasciolosi és una malaltia parasitària causada per dues espècies de dístomes del fetge: Fasciola hepatica, de distribució mundial, i Fasciola gigantica, restringida a Àsia i Àfrica. La gran patogenicitat d’aquesta malaltia ha portat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a incloure-la dins de la llista de les grans malalties de la humanitat. Les dues espècies de Fasciola causen quadres clínics molt variats, des de casos asimptomàtics fins a uns altres de severs que poden desencadenar la mort. Entre els quadres greus existeix un ampli ventall de trastorns neurològics, des de la paràlisi de membres superiors i inferiors, trastorns motrius i de la parla, i pèrdua de sentits, fins a convulsions, epilèpsia i entrada en coma. Espanya és el segon país del món amb un major nombre d’aquests casos de fasciolosi neurològica diagnosticats, després de França.
En un article publicat en la revista Parasitology, María Adela Valero i María Dolores Bargues, catedràtiques del Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia de la Universitat de València juntament amb el també catedràtic de l’àrea Santiago Mas-Coma i les altres persones col·laboradores, demostren que Fasciola excreta i/o secreta un gran nombre de proteïnes que indueixen la transformació d’una proteïna del plasma anomenada plasminogen, en l’enzim plasmina, el qual té la capacitat de degradar coàguls o trombes. Aquesta transformació de plasminogen en plasmina forma part del sistema fibrinolític i del de contracte, el producte final del qual és un potent pèptid proinflamatori anomenat bradicinina que incrementa la vasodilatació d’artèries i venes, i la permeabilitat vascular.
Així és com Fasciola acaba generant la bradikinina capaç d’obrir la barrera hematoencefàlica, que és una xicoteta capa impermeable de cèl·lules que actua com a protectora del cervell. Aquesta barrera està situada en els capil·lars que irriguen l’encèfal i funciona a manera de filtre entre el sistema sanguini i el nerviós, cosa que impedeix que un gran nombre de substàncies puguen passar de la sang a l’encèfal. L’obertura de la barrera hematoencefàlica per part de la bradicinina permet l’accés al cervell de diferents productes de secreció/excreció de Fasciola i altres substàncies tòxiques derivades de l’acció patògena d’aquest paràsit, amb els conseqüents efectes neurològics.
Santiago Mas-Coma, expert de l’OMS en malalties tropicals i director de l’estudi, destaca la importància d’aquestes troballes, en referir-se a “la porta que s’obri a desenvolupar marcadors que ens permeten diagnosticar el risc dels pacients infectats per fasciolosi de patir afeccions neurològiques, ja que un dels grans problemes que presenten aquests pacients amb quadres neurològics és que els especialistes mèdics que atenen aquests pacients com és lògic rarament pensen en la fasciolosi com a causa original, a causa del caràcter esporàdic d’aquests casos”.
El catedràtic de la Universitat de València destaca que “ens ha portat molts anys de treball, perquè ningú tenia idea de quina o quines eren les vies que un paràsit present en el fetge dels pacients podia utilitzar per a obrir la barrera hematoencefàlica a distància. Eren moltes i molt variades les hipòtesis que diferents equips havien barallat, però sempre s’havien quedat en l’aire. Dilucidar com el paràsit causa aquests trastorns i explicar tota la complexitat i heterogeneïtat clínica d’aquests casos ha sigut sens dubte el repte més important”.
María Adela Valero ressalta “la problemàtica inherent a la part experimental necessària per a l’obtenció dels materials biològics frescos per a la realització adequada de l’extracció i anàlisi de les proteïnes d’excreció/secreció, en un paràsit de transmissió vectorial a través d’un caragol d’aigua dolça i la subsegüent infecció experimental d’animals de laboratori. Són experiments llargs en els quals poden fallar moltes coses. Afortunadament, vam tindre l’èxit esperat”.
Per la seua banda, María Dolores Bargues, presidenta de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional (SEMTSI), destaca “l’èxit que ha tingut una col·laboració totalment espanyola en investigació, amb dos equips de la Universitat de València i un de la Universitat de Salamanca”.
La primera difusió d’aquest article va tindre lloc en la conferència oral del professor Mas-Coma en el Simposi de la Federació Internacional de Medicina Tropical, dins del Congrés Mundial de Parasitologia celebrat a Corea l’any passat. El treball ha sigut finançat per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), pel FIS i la Xarxa RICET del Ministeri de Sanitat, pel Programa PROMETEU de la Generalitat Valenciana, i per un Projecte de Cooperació al Desenvolupament de la Universitat de València.
