El centre de cultura contemporània presenta la mostra ‘Una historia no tan natural’, de l’artista valencià Ernesto Casero, resultat de la convocatòria ‘Escletxes’, de suport a la investigació i la producció artística
Des de la representació de l’art i la ciència, Casero planteja una reflexió de les formes de relació de la Humanitat Naturalesa
El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, acompanyat per l’artista Ernesto Casero i per la comissària de la mostra, Laura Benítez Valero, ha presentat l’exposició ‘Una historia no tan natural’ en el Centre del Carme Cultura Contemporània.
L’artista valencià ofereix en aquesta exposició una aproximació a la història de la biologia, un relat poblat de determinismes que han defensat la “dimensió natural” de les jerarquies existents en termes de raça, gènere, espècie i divisió del treball.
Segons Pérez Pont, “Ernesto Casero ens proposa una reflexió entorn de la forma en què la humanitat es relaciona amb la resta d’éssers del planeta, una proposta que parteix de la construcció d’una història basada en l’home com a centre de tot i que ha derivat en múltiples desigualtats”.
Per a això, l’artista dibuixa huit maneres de reconstruir aquesta història del natural a través del dibuix i del ‘collage’. Huit projectes que cobren vida en el Centre del Carme per a incidir en la necessitat de preservar el planeta: des d’imaginar relacions de parentiu entre les persones i les plantes, fins a un mur que reivindica en clau d’humor els drets del vegetal i l’inorgànic, passant per una crítica als antics museus d’història natural “espais construïts a base de cadàvers”, o un conjunt d’objectes que l’home ha rebutjat en el seu afany consumista i que han sigut devorats pel món natural.
Segons l’artista, “cada una de les peces d’aquesta exposició entrecreuen biologia i ideologia. En la cultura occidental tendim a destruir allò que estimem perquè entenem la naturalesa com un objecte de col·leccionista, en aquesta relació de superioritat, com si no formàrem part d’ella”.
El director del Centre del Carme ha assenyalat que aquesta exposició està vinculada al problema de l’emergència climàtica i ha recordat que “al llarg del pròxim any el nostre propòsit és portar aquesta problemàtica que artistes com Ernesto Casero ens plantegen a través de la creació contemporània a altres àmbits com l’educació o l’activació social, per a crear-ne consciència des de la cultura”.
El director del Centre del Carme hi ha afegit, així mateix, que aquesta exposició, seleccionada dins de la convocatòria ‘Escletxes’, de suport a la investigació i la producció artística, reivindica la contemporaneïtat del dibuix com una disciplina que es reinventa i que ens mostra les seues diverses maneres d’expressió, a través del talent d’Ernesto Casero.
L’obra d’Ernesto Casero es compon principalment de dibuixos sobre paper en els quals imita els codis representacionals de la imatge científica. Els punts de trobada i fricció entre la imatge artística i la científica, així com que la permeabilitat dels mitjans expressius li serveixen com a estratègies per a articular un discurs estètic sobre l’arbitrarietat de la història de la ciència.
Segons la comissària de la mostra, “‘Una historia no tan natural’ convida a tirar dels fils i desembullar el cabdell de significats articulats al llarg del relat històric occidental. La narrativa de l’anomenada ‘història natural’ ens ha presentat la naturalesa com un ‘altre’, aquella cosa exotitzada i perillosa a la qual ens hem aproximat a través de diorames, a través de segrestos, assassinats i taxidèrmia, a través d’una perspectiva colonial que ha legitimat la cosificació de tots els agents implicats fins a aconseguir una escenografia de l’origen, on la naturalesa queda (re)presentada com a constructe”.
Ernesto Casero confronta a través de les seues peces la narració èpica de la història de la biologia, així com les epistemologies masculinistes i les polítiques del ressorgiment com a eines fonamentals de la legitimació del capitalisme i el seu pretés ‘ordre natural'”.
‘Una historia no tan natural’ planteja la possibilitat de generar altres relats no escrits sobre la història de la biologia, articulant-los des de la pròpia imatge com a obertura de possibilitat.
Segons Laura Benítez Valero, “aquesta concepció d’una imatge que presenta, i no únicament representa, la trobem també en la peça que estableix un joc dialèctic amb el títol de l’exposició.
‘Una historia del natural’, composta per 12 dibuixos, parteix del ‘collage’ com a combinatòria en què la lògica no sempre opera, que ofereix, així, diferents perspectives que dificulten el gastat anhel d’una uniformitat teòrica pel que fa al pensament científic i les configuracions culturals. El material amb el qual treballem està sempre contaminat de principis, prejudicis i pressupostos, per la qual cosa tota articulació teòrica sempre es veurà desbordada pel dinamisme de l’existència”.
