Carmelo Gómez i Miguel Hermoso reviuen el famós text antibel·licista de Miguel Delibes
Aquest dissabte, el Auditori de Torrent acull una representació teatral que porta amb si un missatge de profunda reflexió sobre la naturalesa humana i els estralls de la guerra
L’obra, basada en el text antibel·licista de Miguel Delibes publicat en 1975, ha sigut adaptada magistralment per Eduardo Galán i dirigida per l’aclamat director Claudio Tolcachir.
Sota la brillant interpretació d’una parella de luxe composta per Carmelo Gómez i Miguel Hermoso, el públic serà transportat a través dels passatges de la història de la família Pérez, una família rural que, com tantes altres, ha sigut marcada pels horrors de les guerres passades.
En el cor de la trama, la figura de Pacífic, interpretat per Carmelo Gómez, s’erigeix com un símbol de les contradiccions i complexitats de l’ésser humà en temps de conflicte. La seua lluita interna entre la bondat i la violència, la innocència i l’astúcia, ofereix una mirada profunda sobre els dilemes morals que enfrontem en situacions extremes.
Miguel Hermoso, en el paper del Doctor Burgueño, acompanya al públic en aquest viatge a través dels relats i contes d’ahir, que llancen llum sobre la nostra pròpia identitat i el llegat dels nostres ancestres.
L’adaptació teatral compta amb un equip artístic de primera línia, encapçalat per Juan Gómez Cornejo en el disseny d’il·luminació, Mónica Borromello en l’escenografia, Yaiza Pinillos en el vestuari i Manu Solís en l’espai sonor.
“Les guerres dels nostres avantpassats” promet ser una experiència teatral inoblidable, que convida a la reflexió sobre temes universals com la violència, el perdó i la llibertat. La funció es durà a terme el pròxim 13 d’abril a les 20 hores en el Auditori de Torrent, no et perdes aquesta oportunitat de submergir-te en una obra que transcendeix el temps i l’espai per a tocar les fibres més profundes de l’ànima humana.
NOTES DEL DIRECTOR
El teatre, almenys per a mi, revalida el seu sentit quan ens permet indagar en l’ànima humana, ens enfronta als nostres propis prejudicis proposant preguntes que queden rebotant entre el cor i el pensament en un dialogue revelador. Aquest text brillant i profundament humà se’ns presenta com un laberint atrapante que floreix en cada gir, impregnant els nostres sentits d’imatges, perfums, textures. Però també és un laberint mental, una espècie de thriller que furga en la ment d’un ésser ple de matisos i contradiccions.
La violència, l’odi com una espècie d’herència ineludible de la qual no es pot escapar, és el punt de partida per a ingressar en un univers d’éssers tan particulars que es tornen universals i ens permeten mirar les nostres pròpies històries, les nostres pròpies herències en un món que sembla una vegada i una altra pensar que la guerra és d’alguna manera una manera de viure.
Personalment, agraïsc l’immens honor de poder dirigir una obra de semblant envergadura amb un equip artístic extraordinari i un elenc realment descomunal que des del primer dia d’assajos va fer d’aquesta experiència una mica apassionant i transcendental.
No tinc dubtes que el viatge commovedor que hem viscut nosaltres traspassarà també a cada espectador, convertint-se en el que somiem que siga el teatre: un fet transformador.
Claudio Tolcachir
NOTES D’EDUARDO GALÁN, ADAPTADOR DEL TEXT
Un crit contra la violència de les guerres és la línia mestra de la novel·la de Miguel Delibes Les guerres dels nostres avantpassats, publicada en 1975. Des del nom del protagonista, “Pacífic”, fins al final terrible de l’obra, l’autor val·lisoletà va defensar al llarg de les seues pàgines la pau enfront de la guerra i la no violència com a camí de vida.
Com a adaptador he volgut destacar el caràcter complex de Pacífic Pérez, la seua submissió als poderosos, la seua resignació quasi franciscana davant un destí gravat en la seua memòria des del bressol amb les històries de les guerres que li comptaven el Abue, el Bisa i Pare. He respectat l’esquema original de la novel·la de les set entrevistes mantingudes per Pacífic amb el psiquiatre de la presó. En elles s’expressa amb plena llibertat i amb el millor llenguatge rural castellà, que amb tant d’encert li va concedir el seu autor original.
He de reconéixer en aquestes línies, abans de res, la gratíssima col·laboració rebuda per part de l’actor Carmelo Gómez (natural d’un poble de Lleó), que amb tant entusiasme com coneixement ha treballat amb mi per a “polir” l’última versió del text que ara presentem. I, per descomptat, agrair a Jesús Cimarro la seua apassionada i compromesa participació en aquest projecte des del minut un.
Eduardo Galán
