El museu mostra que la seua obra forma part del present i no del passat, atés que forma ja part de la història de l’art
L’IVAM exposa noranta obres de l’artista Susana Solano (Barcelona, 1946) en l’exhibició titulada ‘Susana Solano. Acta’. L’artista barcelonina, àmpliament reconeguda fins a finals dels anys 90, ha tingut una trajectòria més silenciosa des del final d’aquella dècada fins hui.
Amb aquesta exposició retrospectiva de l’artista, el museu valencià reconeix el treball al llarg de la seua trajectòria i valora una de les veus femenines fonamentals en l’escultura a Espanya i en l’àmbit internacional de l’art.
Del 6 de juny al 13 d’octubre podrà veure’s en la galeria 7 de l’IVAM els dibuixos, vídeos, escultures i maquetes de l’autora que va guanyar en 1988 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Alguns dels treballs que es mostren és la primera vegada que ixen del seu estudi, principalment els que pertanyen a les dues últimes dècades, període menys conegut de Susana Solano en què ha anat utilitzant nous materials com el rotang, l’alumini magnesi o l’acer polit, que contrasten amb el característic ús del ferro en una gran part de la seua obra.
El director de l’IVAM, José Miguel G. Cortés, ha destacat el currículum de l’artista, que va participar en exposicions com el ‘documenta’ de Kassel o la ‘Biennal’ de Venècia, i ha assenyalat que en la història de l’art a vegades la memòria és molt fina i es resol oblidant grans artistes. Susana Solano va exposar per última vegada en 1999 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).
Cortés ha afegit que l’origen o l’edat del creador no són importants, sinó el seu treball, i ha destacat que “jo crec que és una obra molt important per a oblidar-la. És un acte de justícia recuperar la memòria d’artistes que s’han vist silenciats”. El director ha comentat que, per als més joves, que estan en la facultat, Solano serà un descobriment.
En la presentació, el director del museu ha indicat que el centre compleix dos objectius amb aquesta exhibició: d’una banda, saber qui són els artistes que formen part de la història de l’art i, d’una altra, mostrar que l’obra de Susana Solano no és part del passat, sinó del present.
L’artista ha explicat que en aquesta exposició, el comissari Ramon Escrivà ha aportat una mirada diferent de la seua obra per l’elecció de les peces i la col·locació d’aquestes i ha afegit que l’exhibició està basada en la pell de les obres i les textures.
Solano ha emfatitzat que la marginalitat li interessa perquè, en haver de mirar a tota la seua trajectòria per a aquesta retrospectiva, ha trobat que ha tingut moments molt energètics i per tant s’ha alimentat també dels moments de més soledat i marginalitat, cosa que no li hauria ocorregut si sempre l’hagueren aplaudit.
El comissari de l’exposició, Ramon Escrivà, ha comentat que l’exposició mostra el que ha ocorregut en l’imaginari de l’artista en quaranta anys i que es tracta d’una oportunitat per a veure una retrospectiva del seu treball.
La mostra es divideix en dues seccions i consisteix a rescatar dels arxius obres que no s’han vist i posar-les juntament amb altres de conegudes, de manera que, en articular les peces en l’espai, hi ha una continuïtat en què es veuen algunes ruptures i contrastos quant a ús de materials o discursos formals que fan que l’exposició prenga sentit i coherència.
Escrivá ha destacat les obres de format reduït com ara les maquetes i Susana Solano ha explicat, en relació a aquestes peces, que ella no projecta sobre paper, sinó directament sobre la maqueta.
El comissari ha afegit que les maquetes s’han ubicat en la part central de l’exposició per a donar-los major rellevància, ja que es tracta “d’una retrospectiva dins d’una retrospectiva”. A més, algunes d’aquestes maquetes de mida natural s’exposen en diferents ciutats del món.
Per a Escrivà, les escultures són una narrativa en si mateixes, s’hi veu la continuïtat de la trajectòria de la creadora, així com els moments de ruptura. Respecte d’això, Susana Solano prefereix considerar que els seus objectes es resisteixen a qualsevol interpretació narrativa perquè es mantinga l’emoció de desxifrar un enigma.
Moltes de les peces exposades procedeixen de col·leccions privades de particulars, fundacions, entitats bancàries o centres culturals.
